16/9/12

ALGUNES NOTES SOBRE EL COS EN L’OBRA DE PASOLINI











Oriol Vilapuig
“en un momento de profunda crisis cultural (los últimos años sesenta), que ha hecho (y hace) pensar sin rodeos en el final de la cultura (…), me pareció que la única realidad preservada fuese la del cuerpo. (…) Era en tal realidad física – el propio cuerpo – donde el hombre vivía la propia cultura “
Pier Paolo Pasolini
 
L’any 1941 en una Itàlia governada sota el feixisme de Mussolini, dins d’una Europa avocada al terror i a la barbàrie bèl·lica, un jove Pier Paolo Pasolini, de 19 anys, relata, en una carta al seu amic Franco Faroli, una experiència luminescent dins aquest  escenari fosc i aterrador, escriu Pasolini: “…Así estábamos esa noche, trepamos luego por los flancos de las colinas, entre zarzas que estaban muertas y su muerte parecía viva, atravesamos vergeles y cerezales cargados de guindas, y llegamos a una alta cima. Desde allí se veían claramente dos reflectores, muy lejos, muy feroces, ojos mecánicos a los que era imposible escapar, y entonces fuimos presa del terror a ser descubiertos, mientras que los perros ladraban y nosotros nos sentíamos culpables, y huimos a la espalda, a la cresta de la colina…..A los primeros resplandores del día (que son algo indeciblemente bello) nos bebimos las últimas gotas de nuestras botellas de vino. El sol parecía una perla verde. Me desvestí y dancé en honor de la luz, estaba totalmente blanco, mientras que los demás, envueltos en sus mantas como peones, temblaban al viento.”

Georges Didi-Huberman en el seu assaig titulat “Supervivencia de las luciérnagas“ ha volgut veure, en aquest gest de Pasolini, tot un símbol de vitalitat i desig en un context de desesperació i terror. El cos blanc de Pasolini movent-se  com una petita Lucciole que amb la seva fràgil i fugissera llum intenta aportar una mica de claror en la foscor imperant.

Gairebé trenta-cint anys després de l’experiència relatada per Pasolini, aquest cos blanc i luminescent que dansava sota una llum d’alba, apareixia assassinat en una platja d'Ostia propera a Roma. Les imatges que ens mostren el cos sense vida de Pasolini són especialment dures per l’acarnissament del seus botxins, com si no n’agüessin tingut prou amb la seva mort i volguessin esborrar el seu cos, desfigurant-lo, com un gest de destrucció iconoclasta. El cos físic de Pasolini ha tingut sempre una forta presència icònica, la tensió del seu rostre i dels seus muscles defineixen una actitud i una posició d’acció davant del món que precedeix i anuncia tota la seva obra.

Entre aquestes dues imatges, entre aquests dos cossos, el blanc luminescent i el vermell ensangonat i desfigurat a la platja d’Ostia, s’inscriu tot el corpus de l’obra Pasoliniana, una obra vitalista que podríem qualificar com un gran acte d’amor a la vida i que no impedirà al seu autor denunciar tot allò que l’agredeix i la deteriora, d’aquí també aquesta constant sensació de pèrdua que la seva posició artística descriu, criticant i desemmascarant falses actituds.

L’home se situa al centre del relat Pasolinià, aquest participa i transforma la realitat social i política mitjançant el seu posicionament corporal, un cos no alienat i que és capaç d'endinsar-se en una dimensió sagrada de la realitat. Tota l’obra de Pasolini és travessada per la constant presència de cossos, cal incidir aquí en la important presència dels rostres en tots els seus films. Cossos que avancen i s’agiten de vitalitat, cossos que cal entendre més enllà d’un mer instrument de comunicació i contemplació d’allò real, cossos que volen definir un posicionament, una forma d’estar al món. L’experiència i l’estudi de l’obra  de Masaccio en aquest sentit serà fonamental per Pasolini.

Els cossos en l’obra de Pasolini cerquen la llibertat fugint del sotmetiment imposat per qualsevol forma de poder, aquesta llibertat estarà per Pasolini íntimament lligada al sexe i al desig eròtic, entès aquest com a manifestació de vitalitat, això és el que mostra la trilogia de la vida, de la que com se sap, poc temps després abjurarà per afirmar-se en una de les seves obres més desconcertants, Salò. És en aquest darrer film on el cos passa de ser una forma de manifestació de la vida a una metàfora de domini entre una forma de poder i els seus subordinats, un poder que manipula els cossos, els tracta com a pura mercaderia consagrant-se a l’obscenitat com a única possibilitat. Una baixada als inferns, una claudicació desesperada que portar al seu autor a no voler formar part d’un món en el que ja no es reconeixia i en el que el seu discurs ja no tenia interlocutor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada